Avui m’ha arribat, a través de Art Neutre?, una doble bona notícia: primer, les peces d’art etnològic de la Fundació/Col·lecció Folch es podran veure a partir de la tardor del 2012 al Museu Etnològic de Barcelona. I segon, es faran reformes i una ampliació en aquest mateix museu. No m’entretindré amb el Museu Etnològic, però he de reconèixer que va entrar en la meva col·lecció “Worst of Museums 2010”. Una reforma és més que necessari.

Vaig tenir el privilegi de visitar la Fundació Folch al maig del 2009 en el marc del Màster en gestió del patrimoni cultural i voldria compartir les meves impressions d’aquell moment màgic. A continuació trobareu uns extrets de l’informe de la visita que vaig elaborar en col·laboració amb la Diana Argelich.

“La Fundació Folch? Hem de reconèixer que no havíem sentit mai parlar d’aquesta institució. Una breu recerca a Internet abans de la visita no dóna gaires resultats. És, doncs, amb poc coneixement previ, però amb molta curiositat que vam pujar cap a Pedralbes. No ens podíem imaginar quin tresor amagava el gran mur cobert de buguenvíl·lia situat al carrer Pearson.”

“Primer de tot, vam fer un breu recorregut a través de les sales de la col·lecció. No cal ser especialista en art no europeu per detectar de seguida que ens trobem davant uns autèntics tresors, unes peces que celebren la perfecció. L’Índia, Cambodja, Thailàndia, Indonèsia, Filipines, Japó, Papua-Nova Guinea, Costa d’Ivori, Mali, Marroc… són alguns dels països més representats. I com si no haguéssim vist prou, vam entrar en unes sales que exposaven la col·lecció d’orfebreria composada per autèntiques joies. No només ens va sobtar aquesta riquesa tan inesperada, sinó també l’estat de conservació de les peces i la netedat de les sales i vitrines d’exposició.”

“És el seu pare, el Sr. Albert Folch, qui va iniciar aquesta col·lecció amb peces d’art africà als anys trenta del segle passat. Li va guiar la passió i és la gran amistat i col·laboració amb l’escultor Eudald Serra que va ser decisiva en l’evolució de la col·lecció. Observem, un cop més, que la passió és una característica clau de cada col·leccionista.”

“Quan va morir el Sr. Folch l’any 1988, l’Estela Folch estava davant un llegat fantàstic, però tot i així, molt pesat. (…) Tot i així, la Sra. Folch no para amb les tasques de recol·locació de la col·lecció, de millora de l’espai expositiu i de recerca sobre les peces, cosa que no feia el seu pare. En aquest cas, s’hi percep cert grau de professionalitat, tenint en compte que la institució és petita i encapçalada únicament per la propietària.”

“El primer projecte que va dur a terme era l’ordenació de totes les peces i la selecció, cosa que no li va resultar gens fàcil, ja que significava una certa destrucció de l’univers creat pel seu pare. Constem que una col·lecció privada sempre va molt lligada al seu col·leccionista que – segons la llei de ferro – desitja que els seu Gesamtkunstwerk no sigui destruït mai. S’hauria de poder respectar, però considerem que la mort del col·leccionista ja fa perdre una coherència que no es pot reemplaçar mai. Una peça de poc valor artístic, però de valor sentimental, anecdòtic, perd el seu sentit un cop que la persona que donava aquesta valor a la peça se n’hagi anat. “

“La Fundació no està oberta al públic en general, però sí als investigadors, estudiants i qualsevol persona interessada en l’art no europeu. A més, la Sra. Folch ha col·laborat en moltes exposicions deixant en préstec obres importants de la seva col·lecció. També col·labora amb institucions, especialment a Suïssa i als Estats Units, per fomentar la projecció internacional de la col·lecció. En aquest sentit compleix una funció social, ja que les peces són accessibles per fer recerca. És una llàstima, però, que sigui tan poc coneguda pel públic general.”

Sort que això canviarà a partir de la tardor del 2012! Serà una gran aportació per a tothom i sempre em quedarà aquest record d’una tarda màgica a la cova de les 2000 meravelles.