Un resum de les XIV Jornades de Museus i Educació, 24 i 25 de març de 2011. Museu Marítim de Barcelona

Dos models de participació. Abans d’explicar dos dels seus projectes recents, l’Eulàlia Bosch, Gao Lletres, va fer unes reflexions generals:

• La virtualitat no substitueix la relació entre persones i possibles actes de creació en viu. No s’ha de sacralitzar la virtualitat.

• Avui en dia, la cultura i l’educació es tracten com dues coses diferents, però la cultura i l’educació no són dues coses, van juntes. La virtualitat permet esborrar aquesta divisió.

• Obrir els museus passa per escoltar. S’ha de ser molt més que proposar activitats. Molta gent connectada a una pàgina web no significa automàticament que el museu sigui diferent.

www.cccbeducacio.org El punt de partida d’aquesta web eren els centres educatius de la ciutat convidats a reflexionar sobre el seu edifici i compartir experiències amb la comunitat. El que destacaria és que la web es queda en mans dels que l’havien alimentat i no de l’empresa que l’ha creat i iniciat. Amb el temps, aquesta web inicial s’ha reconvertit en la web educativa del CCCB i altres institucions culturals de la ciutat estan convidades a fer-hi aportacions. La web dóna un aparador a les institucions. La idea és construir una ciutat a partir de la informació que donen els ciutadans. La web del CCCB mateix serveix de recurs. La web pretén balançar bé el que passa dins el CCCB i el que passa a fora i fer així esborrar les fronteres entre educació i cultura. Al mapa d’aquesta ciutat de cultura han de figurar els museus (que encara no hi són). Com diu l’Eulàlia, el mapa ha de quedar com unes “estovalles d’ous ferrats”.

www.unamadecontes.cat La base d’aquesta web, com tots sabem, és un programa a la tele. La web, però, ofereix molt més possibilitats que l’emissió a la tele i és, doncs, un complement important a l’emissió via tele.  S’hi pot afegir, sobre tot, l’element participatiu. Unamadecontes n’és, doncs, un exemple, i no és l’únic ja que cada cop es veuen més programes que complementen i afegeixen la interactivitat a través de la web. “ Això no només és per nens” deia un participant de la jornada. La web és un punt de trobada entre l’adult i el nen. Els dibuixos són públics i el que és molt interessant és que es veu el procés de creació. Pensem en la pel·lícula que va fer Henri-Georges Clouzot de Picasso pintant (Le Mystère Picasso), obra única que no s’ha vist superada mai. En general, una web ha de mantenir un alt nivell de sorpresa i els museus han de estar disposats a estar sorpresos. En paral·lel de totes aquestes experiències virtuals, s’han de fer activitats en viu que també portaran fer coses a la web. Es crea, doncs, un cicle productiu.

Els sons de Pau Casals Núria Ballester, directora de la Vil·la Museu Pau Casals, ens va explicar  la creació i l’experiència d’aquesta web. En aquest cas, la pàgina web forma part d’un conjunt de sessions educatives, que també inclou la visita al museu. Hi ha un treball pedagògic important darrere. També es pot visitar la web sola, és clar. S’han de afegir elements que fan una activitat on-line sigui més que un joc. Ha d’haver-hi una intenció pedagògica i uns objectius d’aprenentatge clars.

El joc del Big Bang, Carme Prats, coordinadora del Sistema Territorial del mNACTEC. És una altre formula. Un joc que va durar tres mesos, que no és, doncs una activitat permanent.  El que és important és que hi hagi sempre rigor científic. Fer un joc no vol dir baixar la guàrdia. És un recordatori de la premissa que qualsevol divulgació científica necessita una base científica sòlida. La presentació de la Carme Prats no va explicar amb més detall en què consistia el joc i em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més.

La web i les xarxes socials, Olga Olivera i Maria López Aquest projecte, “Cada dia una foto” és un exemple de col·laboració entre el Centre d’Art la Panera i l’IES Joan Oró de Lleida i consistia en enviar una foto via iPhone al Flickr. L’objectiu era educar la mirada dels estudiants i demostrar el reconeixement de les activitats dels alumnes. El projecte permet connectar amb les emocions dels adolescents.

Light Blue Loops Mikel Asensio, professor de la Universidad Autónoma de Madrid, va presentar resultats del  projecte de recerca “Light Blue Loops” sobre mseus i plataformes 1.0, 2.0, i 3.0. Era una presentació molt rica i en faré un resum breu dels aspectes claus.

–          Tot i que no ho sembli , les activitats on-line tenen un cost. La gestió d’una llista de distribució, per exemple, té un cost de personal. En molts casos, menys d’un 4% dels subscrits obren i llegeixen els butlletins. Poc museus, però, fan alguna consideració de cost i rendiment.

–          S’ha de valorar molt bé quines activitats on-line s’han de proposar. Les empreses TIC sempre fan molt de pressió i venen uns conceptes que després no es realitzen.

–          El món museístic és encara molt, molt tradicional. Introduir TIC al museu no significa que es canvia automàticament la manera d’ensenyar.

–          En molts casos, les TIC han permès de rentar la cara de museus tradicionals. Es posa alguna pantalla i es pensa que ja està! En la gran majoria dels casos, no s’ha produït cap millora de comunicació.

–          S’ha de valorar molt bé quines TIC poso a l’exposició i quines poso a la web. En general, no hi ha una bona consideració global de l’ús de les TIC al museu. Sempre s’ha de valorar l’ús en el seu conjunt.

–          Falta molta avaluació. És important valorar el ROI. N’he fet alguna reflexió en el meu treball de màster.

–          Ens movem en circuits molt petits! Tot i que podem connectar-nos amb tot el món i que en alguns casos segur que ho fem, ens quedem força en el nostre entorn socio-linguístic-cultural, també a Internet. La amplitud geogràfica no equival a la amplitud del cercle en el qual ens movem.

Els resultats del projecte es podem resumir en cinc punts:

1.        Hi ha una gran variabilitat de l’ús de les eines TIC a l’exposició. La eficàcia no depèn del tipus d’eina, però d’altres factors. Un audiovisual no aporta per l’únic fet de ser audiovisual.

2.       Els “clickers” un dispositiu per fer votacions en directe, amb la publicació immediata dels resultats, és una eina barata, però molt efectiva.

3.       Les audioguies i sobre tot les PDAs aporten tantes possibilitats que generen rebuig. Sempre s’ha de mirar bé quins dispositius s’ha de seleccionar per quins públics objectius.

4.       Un 96% dels webs del museus espanyols estan per sota del 0.1. De fet són, webs 0.0, on ni tan sols trobem informació actualitzada sobre la institució i les seves activitats. Sempre ens fixem en alguns exemples bons i tenim tendència a oblidar les altres realitats que existeixen. 0.0 – 0.1 – 0.2 – 0.3 dona una falsa sensació de progrés.

5. La majoria de les xarxes socials no dóna cap valor afegit comparat amb l’e-mail!

El segon dia de les jornades va estar dedicat a un taller sobre TIC i creativitat, dirigit per Estibaliz Jiménez i José Miguel Correa de la Universidad del País Basco. Resumir tots els elements del taller sobrepassaria els límits d’aquest article, però voldria mencionar dos punts:

1.       S’ha de permetre que l’usuari crea coses. No s’han de donar activitats on tot ja està imaginat.

2.       La conversa amb companys d’altres museus em va ensenyar, un cop més, que no hi ha una sola realitat pel que fa al coneixement i  l’ús de les TIC al museu.  Per fer avançar les coses en aquest àmbit hem de començar per acceptar aquestes realitats tant diferents. Cada museu parteix d’una situació diferent.

Queda molt camp per córrer. Som – hi doncs!