Your communication designer

Your communication designer

I set up your communication strategies, digital & social media marketing plans

Read More

Your content creator

Your content creator

Tailored for each purpose: text, photo, video, 3D scanning, GIFs, stories

Read More

Your social media manager

Your social media manager

I take care of your networks in English, German, French, Spanish and Catalan

Read More

Museus i activitats on-line

Un resum de les XIV Jornades de Museus i Educació, 24 i 25 de març de 2011. Museu Marítim de Barcelona

Dos models de participació. Abans d’explicar dos dels seus projectes recents, l’Eulàlia Bosch, Gao Lletres, va fer unes reflexions generals:

  • La virtualitat no substitueix la relació entre persones i possibles actes de creació en viu. No s’ha de sacralitzar la virtualitat.
  • Avui en dia, la cultura i l’educació es tracten com dues coses diferents, però la cultura i l’educació no són dues coses, van juntes. La virtualitat permet esborrar aquesta divisió.
  • Obrir els museus passa per escoltar. S’ha de ser molt més que proposar activitats. Molta gent connectada a una pàgina web no significa automàticament que el museu sigui diferent.

www.cccbeducacio.org El punt de partida d’aquesta web eren els centres educatius de la ciutat convidats a reflexionar sobre el seu edifici i compartir experiències amb la comunitat. El que destacaria és que la web es queda en mans dels que l’havien alimentat i no de l’empresa que l’ha creat i iniciat. Amb el temps, aquesta web inicial s’ha reconvertit en la web educativa del CCCB i altres institucions culturals de la ciutat estan convidades a fer-hi aportacions. La web dóna un aparador a les institucions. La idea és construir una ciutat a partir de la informació que donen els ciutadans. La web del CCCB mateix serveix de recurs. La web pretén balançar bé el que passa dins el CCCB i el que passa a fora i fer així esborrar les fronteres entre educació i cultura. Al mapa d’aquesta ciutat de cultura han de figurar els museus (que encara no hi són). Com diu l’Eulàlia, el mapa ha de quedar com unes “estovalles d’ous ferrats”.

www.unamadecontes.cat La base d’aquesta web, com tots sabem, és un programa a la tele. La web, però, ofereix molt més possibilitats que l’emissió a la tele i és, doncs, un complement important a l’emissió via tele.  S’hi pot afegir, sobre tot, l’element participatiu. Unamadecontes n’és, doncs, un exemple, i no és l’únic ja que cada cop es veuen més programes que complementen i afegeixen la interactivitat a través de la web. “ Això no només és per nens” deia un participant de la jornada. La web és un punt de trobada entre l’adult i el nen. Els dibuixos són públics i el que és molt interessant és que es veu el procés de creació. Pensem en la pel·lícula que va fer Henri-Georges Clouzot de Picasso pintant (Le Mystère Picasso), obra única que no s’ha vist superada mai. En general, una web ha de mantenir un alt nivell de sorpresa i els museus han de estar disposats a estar sorpresos. En paral·lel de totes aquestes experiències virtuals, s’han de fer activitats en viu que també portaran fer coses a la web. Es crea, doncs, un cicle productiu.

Web unamadecontes.cat

Els sons de Pau Casals Núria Ballester, directora de la Vil·la Museu Pau Casals, ens va explicar  la creació i l’experiència d’aquesta web. En aquest cas, la pàgina web forma part d’un conjunt de sessions educatives, que també inclou la visita al museu. Hi ha un treball pedagògic important darrere. També es pot visitar la web sola, és clar. S’han de afegir elements que fan una activitat on-line sigui més que un joc. Ha d’haver-hi una intenció pedagògica i uns objectius d’aprenentatge clars.

El joc del Big Bang, Carme Prats, coordinadora del Sistema Territorial del mNACTEC. És una altre formula. Un joc que va durar tres mesos, que no és, doncs una activitat permanent.  El que és important és que hi hagi sempre rigor científic. Fer un joc no vol dir baixar la guàrdia. És un recordatori de la premissa que qualsevol divulgació científica necessita una base científica sòlida. La presentació de la Carme Prats no va explicar amb més detall en què consistia el joc i em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més.

La web i les xarxes socials, Olga Olivera i Maria López Aquest projecte, “Cada dia una foto” és un exemple de col·laboració entre el Centre d’Art la Panera i l’IES Joan Oró de Lleida i consistia en enviar una foto via iPhone al Flickr. L’objectiu era educar la mirada dels estudiants i demostrar el reconeixement de les activitats dels alumnes. El projecte permet connectar amb les emocions dels adolescents.

Light Blue Loops Mikel Asensio, professor de la Universidad Autónoma de Madrid, va presentar resultats del  projecte de recerca “Light Blue Loops” sobre mseus i plataformes 1.0, 2.0, i 3.0. Era una presentació molt rica i en faré un resum breu dels aspectes claus.

–          Tot i que no ho sembli , les activitats on-line tenen un cost. La gestió d’una llista de distribució, per exemple, té un cost de personal. En molts casos, menys d’un 4% dels subscrits obren i llegeixen els butlletins. Poc museus, però, fan alguna consideració de cost i rendiment.

–          S’ha de valorar molt bé quines activitats on-line s’han de proposar. Les empreses TIC sempre fan molt de pressió i venen uns conceptes que després no es realitzen.

–          El món museístic és encara molt, molt tradicional. Introduir TIC al museu no significa que es canvia automàticament la manera d’ensenyar.

–          En molts casos, les TIC han permès de rentar la cara de museus tradicionals. Es posa alguna pantalla i es pensa que ja està! En la gran majoria dels casos, no s’ha produït cap millora de comunicació.

–          S’ha de valorar molt bé quines TIC poso a l’exposició i quines poso a la web. En general, no hi ha una bona consideració global de l’ús de les TIC al museu. Sempre s’ha de valorar l’ús en el seu conjunt.

–          Falta molta avaluació. És important valorar el ROI. N’he fet alguna reflexió en el meu treball de màster.

–          Ens movem en circuits molt petits! Tot i que podem connectar-nos amb tot el món i que en alguns casos segur que ho fem, ens quedem força en el nostre entorn socio-linguístic-cultural, també a Internet. La amplitud geogràfica no equival a la amplitud del cercle en el qual ens movem.

Els resultats del projecte es podem resumir en cinc punts:

1.        Hi ha una gran variabilitat de l’ús de les eines TIC a l’exposició. La eficàcia no depèn del tipus d’eina, però d’altres factors. Un audiovisual no aporta per l’únic fet de ser audiovisual.

2.       Els “clickers” un dispositiu per fer votacions en directe, amb la publicació immediata dels resultats, és una eina barata, però molt efectiva.

3.       Les audioguies i sobre tot les PDAs aporten tantes possibilitats que generen rebuig. Sempre s’ha de mirar bé quins dispositius s’ha de seleccionar per quins públics objectius.

4.       Un 96% dels webs del museus espanyols estan per sota del 0.1. De fet són, webs 0.0, on ni tan sols trobem informació actualitzada sobre la institució i les seves activitats. Sempre ens fixem en alguns exemples bons i tenim tendència a oblidar les altres realitats que existeixen. 0.0 – 0.1 – 0.2 – 0.3 dona una falsa sensació de progrés.

5. La majoria de les xarxes socials no dóna cap valor afegit comparat amb l’e-mail!

El segon dia de les jornades va estar dedicat a un taller sobre TIC i creativitat, dirigit per Estibaliz Jiménez i José Miguel Correa de la Universidad del País Basco. Resumir tots els elements del taller sobrepassaria els límits d’aquest article, però voldria mencionar dos punts:

1.       S’ha de permetre que l’usuari crea coses. No s’han de donar activitats on tot ja està imaginat.

2.       La conversa amb companys d’altres museus em va ensenyar, un cop més, que no hi ha una sola realitat pel que fa al coneixement i  l’ús de les TIC al museu.  Per fer avançar les coses en aquest àmbit hem de començar per acceptar aquestes realitats tant diferents. Cada museu parteix d’una situació diferent.

Queda molt camp per córrer. Som – hi doncs!

Els Napoleon: l’expo als passadissos d’un centre esportiu

El títol d’aquesta exposició “De Daguerre al cinematògraf. Els fotògrafs Napoleon al Frontó Colom” em va cridar l’atenció perquè no hi entenia gaire cosa. És un títol una mica recarregat amb noms que sonen, però que presten a confusió. Tenia curiositat, més encara quan vaig adonar-me que es feia dins un centre esportiu. No podia, però imaginar-me el que m’esperava.

La mostra explica la biografia de la família Tiffon-Cassan de Narbona que l’any 1845 van arribar a Barcelona i que va obrir un estudi fotogràfic a la Rambla Santa Mònica adoptant el nom comercial Napoleon. És un tema interessant i s’aprèn molt sobre la importància d’aquest estudi en el seus temps. Té mèrit apropar-se d’un tema no tant conegut, però que forma part del patrimoni cultural de la ciutat. El contingut, doncs, és interessant. I el contenidor?

L’exposició està instal·lada als passadissos del CEM Frontó Colom i això significa: Gent que passa per arribar als vestuaris, soroll de nens que fan esport i sobre tot, sobre tot, la olor de suor i humitat de dutxes. Insuperable. Mai no havia vist un marc d’una exposició tan espectacular. Si almenys el contingut de l’exposició tingués a veure amb l’edifici. Hi ha un vincle: és el fet que els estudis Napoleon van estar situats en aquell mateix edifici. En general, és una bona idea d’exposar contingut en el seu context original, però només quan es preserva algun espiritus loci. En el cas dels Napoleon no té gens de sentit. Hauria estat millor exposar tot a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, per exemple.

Tots que tinguin algun dubte, que mirin les següents fotos:

L'entrada a l'expo compartida amb el CEM

Competència directa: el basquet

Vistes insòlites

El vending també exposa

Davant d’aquest panomramo proposo visitar l’exposició online a la web de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. És senzilla, però informativa i es pot visionar amb calma una selecció de fotos de l’època. Curiós que no vaig trobar cap anunci sobre aquesta exposició de retrats Napoleon que es fa a Arxiu Fotogràfic de Barcelona. S’ha de fer una mica d’investigació per entendre que és una mateixa temàtica amb dues exposicions en dues seus diferents.

Per fomentar la participació dels visitants, cosa que està molt de moda, s’han posat davant el Frontó Colom, a la Rambla Santa Mònica, dues parets per fer-se una foto d’època. Això està molt bé, però el problema és que la cara que dóna cap a la Rambla no explica gens ni mica que els elements formen part d’una exposició que es fa just a costat. Un altre element molt gran amb una foto d’època de l’edifici tampoc no hi diu res. Hem d’anar cap a la part enrere per descobrir més informació. Observant durant una estona els vianants, que tots són visitants potencials, vaig veure que cap llegia els textos. Quants visitaran l’exposició i quants pujaran la seva foto a la web de l’Arxiu?

L'element participatiu de l'exposició gairebé secreta

Trobo que és una llàstima que s’hagi perdut una bona oportunitat per anunciar l’exposició. En fi, molta voluntat però poc encert a l’hora d’afinar els detalls de l’exposició.

En aquest cas potser seria millor comprar el catàleg i mirar les fotografies a casa amb calma i en un ambient potser una mica més agradable.

Recomanació: pels aficionats d’experiències museològiques extremes.

CEM Frontó Colom del 2 de març al 26 de juliol 2011. El CEM Frontó Colom té web, però per raons òbvies no dedica gaire espai a l’exposició. Expo virtual: http://www.bcn.cat/arxiu/fotografic/napoleon

Museu Picasso Barcelona: un 2.0 que val un 10

El Museu Picasso Barcelona (MPB) acaba de publicar al blog el meu article El Picasso 2.0 sota la lupa: conclusions d’un projecte de màster. És l’essència del meu projecte de màster en gestió del patrimoni cultural. El projecte sencer, el resum executiu així com la presentació (en català, castellà i anglès) estan disponibles a Slideshare. Voldria afegir-hi algunes consideracions més personals sobre les pràctiques al museu i les conclusions del treball.

Portada del projecte

Vaig tenir el privilegi de fer una estada d’uns sis mesos en aquest museu tan conegut i desconegut al mateix temps. Quant vaig parlar amb els responsables del màster sobre la selecció del museu per fer pràctiques, deien en gran unanimitat: ha de ser un museu local “on pots fer de tot”. En un museu gran i de prestigi “no s’aprèn res”. La llista que proposaven no contenia cap dels museus de referència a Barcelona i encara menys un museu d’art, àmbit que més m’interessava. Havia, doncs, de buscar-me la vida. Com que m’interessava el tema web i museus i que em constava que la Conxa Rodà, coordinadora de projectes al MPB, estava activa en aquest àmbit, vaig demanar fer les meves pràctiques al MPB sobre el tema de web 2.0. És cert que no vaig fer “de tot”, però el que vaig fer era en un àmbit molt punter amb una tutora que en sap de debò. Considero que la formació generalista no sempre és la millor i que el fet d’especialitzar-se pot ser molt més interessant i útil per a l’alumne.

Vaig poder combinar l’estada al museu amb l’elaboració del projecte final, analitzant els primes sis mesos de vida del Picasso 2.0 i fer-ne propostes de millora. Ara que gairebé ha passat un any des de la seva elaboració, el projecte és, en alguns aspectes, més actual que mai. Primer de tot, es confirma la importància d’elaborar una social media strategy i integrar-la en el conjunt de la comunicació del museu (també offline!). Segon, cada cop veig més articles sobre com articular les xarxes socials dins una estratègia 2.0 i sobre la significació del blog. En només sis mesos ja s’havia vist que el blog del MPB era al cor de tota la estratègia 2.0 del museu: motor principal de creació de nous continguts, difusor i sobre tot contenidor important. Twitter i Facebook són eines de difusió prominents, però de poca durada. El MPB aposta fort pel blog i bé ho fa, però també inclou altres projectes TIC, tal com la nova app per a iPhone i iPad.

Per acabar aquesta pinzellada, de totes les impressions que em queden gravades de les pràctiques i de l’elaboració del treball en destacaria dues (i és no fer justícia a totes les altres, però la llista quedaria massa llarga):

1. Un cop més, queda confirmat que són les persones que fan moure les coses. En el cas de l’estratègia web 2.0 del MPB, trobem la bona combinació d’un director, en Pepe Serra, que dóna llum verd i tot el seu suport i una experta, la Conxa Rodà, que tira endavant un projecte amb molta visió i empenta. Després fa falta més gent per implementar els projectes, és clar, però sense lideratge fort no hi ha resultats.

Al pati del Palau Aguilar

2. Treballar en un palau medieval és un màxim privilegi. Estar al pati del Palau Aguilar un dilluns al vespre sense visitants, amb el silenci, la elegància que hi ha i respirar la grandesa de la Catalunya del segle XV no té comparatiu. Per a una enamorada del patrimoni cultural això significa viure moments especials de la seva passió.

En fi, una experiència positiva en tots els sentits. Segur que seguiré parlant d’aquest museu en altres ocasions.

La increïble transformació del Museu d’Arqueologia de Catalunya

“Hi ha 3mm de pols en les vitrines, no t’ho creuràs” deia un amic abans d’una visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), seu de Barcelona, a l’octubre del 2008. És evident que no em podia imaginar un museu, situat a Barcelona i amb un cert prestigi, en un tal estat. El que vaig veure, però, superava tot el meu imaginari possible: vitrines desendreçades, pols, una galleda d’aigua per recollir goteres, taques d’humitat a les parets, una museografia totalment antiquada, etc.

Dos anys després, i no havia tornat al museu per raons òbvies, a l’octubre del 2010, doncs, m’arriba una invitació per a la inauguració de noves sales del MAC. Quina bona sorpresa. No m’ho volia perdre per res. I el resultat? Mireu. Les fotos diuen més que mil paraules.

1. Abans: No és fotoshop… Hi havia 3mm de pols dins les vitrines.

I ara: Tot net!

 

2. Abans: Vitrines mal endreçades i més aviat poc informatives.

I ara: Ordre, textos, dibuixos.

 

3. Abans: Passadissos avorrits…

I ara? Un show multimèdia!

 

4. Abans: Vitrines prehistòriques

I ara: No és perfecte, però molt millor.

Aquí el que és increïble és el fet que finalment, després de tants anys de deixadesa s’hagi fet alguna cosa. No és perfecte ni molt menys. Bàsicament s’han pintat les parets, s’han afegit alguns nous recursos museogràfics i s’ha treballat amb la il·luminació. La web també s’ha renovat i té una entrada de MAC 2.0, tot i que hi falten moltes eines.

Tots sabem que la difusió de l’arqueologia és difícil. Esperem que el “revamp” d’aquestes sales serveixi per alguna cosa.

www.mac.cat


Benvinguts al meu blog

Hi ha molts blogs sobre museus, sobre la web 2.0, patrimoni cultural, exposicions, oi? Quin sentit té, doncs, afegir-hi un altre que tracta d’aquests temes? La veritat és que sempre he trobat a faltar visions crítiques sobre exposicions o museus en general. Els articles que apareixen a la premsa o a Internet sobre inauguracions d’exposicions són moltes vegades un “copiar y pegar” de la nota de premsa. És, sens dubte, molt més fàcil per als periodistes i també per als museus, però és poc interessant.

Voldria compartir les meves idees i visions sobre museus i exposicions que ja he visitat o aniré visitant en el futur.

Espero que sigui del vostre interès! Tots els comentaris estan benvinguts!