Tres mini-ressenyes d’exposicions en curs
És un dilema continu: com millor reflectir les impressions que queden després d’una visita d’exposició? Quins aspectes interessarien més els lectors? O es fa una ressenya molt detallada incloent-hi tots els aspectes (contingut, museografia, comunicació etc.) o s’opta per una pinzellada que sempre queda curt i incomplert.
Al Twitter acostumo fer micro-ressenyes de 140 caràcters després d’haver visitat una exposició. És un bon exercici, tal com és fer un anàlisi d’exposicions que ens feien fer a la facultat i que fàcilment ocupaven més que 30 pàgines.
En el marc d’aquest blog optaré per un una solució que està al mig dels dos extrems, sent conscient que la fórmula de les mini-ressenyes és una pinzellada i una visió molt personal. D’això, però, també es tracta.
Realisme(s). L’empremta de Courbet, al MNAC
Gustave Courbet deia que la seva obra era “art vivent” reflectint la realitat al màxim possible. No ens defrauda. Hi ha uns quadros espectaculars en aquesta exposició organitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Gustave Courbet, Autroretrat amb pipa (1849)
Fidel la seva missió principal, el MNAC contextualitza l’art català i ens en ofereix una lectura nova. En aquest cas no només (re-)descobrim Courbet i tota la faceta del realisme, però gaudim també d’obres magnífiques d’artistes catalans, sobre tot de Ramon Martí Alsina. Veiem molt bé quina influència va tenir Courbet sobre aquests artistes.
L’exposició està ben estructurada, amb l’excepció de l’últim àmbit on s’ha volgut fer un paral·lelisme una mica forçat amb Courbet i Tàpies. I al final una projecció de diapositives ens apropa la famosa obra de Courbet “L’orígen del món” exposada al Musée d’Orsay que queda una mica fora de context.
Al cartell i al díptic de l’exposició, per cert, trobem la imatge de l’obra “El son”, una escena d’amor entre dues dones. Ben atrevit trobo per una institució en molts respectes conservadora. Sex sells deuen haver pensat els responsables de màrqueting…
Recomanació: Per tots els públics que busquen la màgia de la realitat.
Museu Nacional d’Art de Catalunya, 8 de abril – 10 de juliol de 2011
L’art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià, a la Pedrera CatalunyaCaixa
És sempre un plaer tornar a la Pedrera i si hi vaig amb cotxet (és a dir amb un nen que encara no camina) tinc el bonus de poder pujar en ascensor, d’època, és clar. La fusta, els bancs per seure, els miralls. M’hi quedaria una bona estoneta, però el viatge és força curt fins arribar a les sales d’exposició temporal.
En aquesta ocasió vaig anar-hi per visitar “L’art del menjar”. Malgrat el subtítol “De la natura morta a Ferran Adrià” no em podia imaginar el què m’esperava. Era, doncs, una bona sorpresa trobar-me dins una exposició plena d’obres interessants i de tot tipus: pintures de natures mortes, vídeos, instal·lacions, escultures, fotografies, etc.
Hi ha obres d’artistes molt coneguts, tal com Soutine, Spoerri, Hamilton, Beuys i el sempre present Picasso, entre altres. El que més em va agradar, però, era descobrir artistes no tant coneguts. Destacaria les següents obres: un vídeo intitulat “Pomegranate” de Ori Gersht que, en 55 segons, fa una interpretació del tema de la natura morta.
Ori Gersht, Pomegranate
Josep i Pere Santilori amb una obra fantàstica “Pa, raïms i nous” o bé unes fotos de Sandy Skoglund i finalment una conjunt de fotos de Wim Delvoye “Love Letter” amb lletres fetes de pell de patata.
Wim Delvoye, Love Letter
Ah, i Ferran Adrià, tot i ser cuiner artístic no pot jugar en la mateixa lliga que els artistes exposats. Una exposició que val la pena. Us hi passareu bé.
Recomanació: Per anar-hi havent dinat.
Catalunya Caixa La Pedrera, 15 de març – 26 de juny 2011
Pep Duran. Una cadena d’esdeveniments, a la Capella MACBA
La Capella del Museu d’Art Contemporani de Barcelona és un d’aquests espais expositius on només hi vaig per accident, és a dir de pas, sense planificar cap visita mai. Sempre quan passo davant miro el que hi ha. En la majoria dels casos m’impacta poc el que s’hi exposa, ho he de reconèixer. Aquell dia, però va ser diferent. Quin plaer veure que la capella realment és una capella! L’espai gran, alt i elegant que es veu molt poc.
En Pep Duran va crear específicament per l’espai dues peces: Retaule laic i Peça escrita. Estan fetes en col·laboració amb Toni Cumella, un gran ceramista i artista. Fantàstic.
Pep Duran, Retaule laic
No hi afegiré res més. És per anar-hi i abans, durant o després d’escoltar el material àudio disponible al web del MACBA, com sempre de molt bona qualitat.
Recomanació: Per redescobrir la capella mateixa i gaudir d’una experiència harmònica.
Capella MACBA, 3 de març – 5 de juny 2011
