Your communication designer

Your communication designer

I set up your communication strategies, digital & social media marketing plans

Read More

Your content creator

Your content creator

Tailored for each purpose: text, photo, video, 3D scanning, GIFs, stories

Read More

Your social media manager

Your social media manager

I take care of your networks in English, German, French, Spanish and Catalan

Read More

Catalan or English: that’s the unsolvable 2.0 dilemma

I have decided to change the language of this blog: I will stop writing in Catalan and switch to English instead. Many native English language speakers will have trouble understanding the difficulty we face in Europe (and other continents, of course) with respect to the language(s) we use in social media.

On one hand there is our local community we provide with information, our immediate environment we live and act in. Despite using a world wide web, interestingly enough we tend to interact mostly with people from our familiar cultural sphere, including its language.

Even though Catalan is not my mother tongue (it’s German, actually), living in Barcelona makes me use it as a main language at home, at work, with friends. It seemed natural, hence, to apply it for my blog. However, after some months of blogging, I found it a pity that I could not disseminate to a wider audience the contents I wanted to share.

In a recent discussion, a friend of mine @begonyacayuela finally gave me an argument I saw as a compromise, an in-between: We should write in English, she said, so that the ideas we create here (in Catalonia) can be exported.

Another avid blogger, @mariavid, recently decided to translate posts also into Spanish, so as to reach more readers. With Twitter, the problem is the same or even worse. How to satisfy the needs of your local and global Twitter community with one account?

What is a time consuming task for an individual is more accessible on an institutional level. The blog of the Museu Picasso Barcelona, for instance, has a very coherent publication policy in three languages (Catalan, Spanish and English). It seems the only way to go for a museum with a strong international outreach.

I find it a pity to switch language, but I shall compensate it with many ideas made in Catalonia!

Adéu català, welcome English!

Del català a l’anglès: el perquè de tot plegat…

He decidit de canviar l’idioma del meu blog: deixaré d’escriure en català i passaré a l’anglès. Sempre he tingut una certa enveja als anglòfons que poden escriure en el seu idioma matern que també és la lingua franca. La diversitat lingüística és una cosa fantàstica, però malauradament frena la difusió de continguts.

En una trobada dels #cafesdepatrimoni debatíem aquesta problemàtica i em quedo amb una reflexió de la @begonyacayuela: Hem d’escriure en anglès perquè les idees que generem aquí s’exportin. Un argument de pes.

Poc després trobo un article al blog de la @mariavid que ha decidit d’afegir el castellà al català per augmentar la difusió de les seves idees. La Maria també menciona el dilema dels idiomes a Twitter. El @JGlarner és una barreja d’unes quantes idiomes i de vegades penso que els meus seguidors que no entenen el català es deuen cansar i tots aquells que no poden fer res amb l’alemany o el francès igual. Ai, quin desastre!

El que és difícilment realitzable per un blocaire individual, ja és més accessible a nivell institucional. El blog del Museu Picasso Barcelona (com tot el seu web), per exemple, té una coherència impressionant pel que fa a l’emissió de continguts en tres idiomes. L’esforç és gran, però és imprescindible per un museu amb projecció internacional forta.

Em sap greu deixar el català, aquest idioma que per a mi és d’adopció, però tan present en el meu dia-a-dia. Espero, però, poder obrir el blog cap a nous horitzons.

Adéu català, welcome English!

TweetsReview – 2

Després del primer TweetsReview, aquí ve el segon d’aquesta sèrie que és una selecció dels meus tweets més interessants durant un cert període de temps.

20 Apr Recomano #exposició sobre l’escriptor hongarès Sándor Márai al Palau Robert. Un descobriment. http://bit.ly/efQi24
El Palau Robert és com un Popurri: hi trobem exposicions de tot tipus, temàtica, mida – un veritable tot-terreny, doncs. L’exposició sobre Márai és petita, però ben estructurada, atractiva i interessant. Si passeu davant, no us la perdeu.

A l'exposició Sándor Márai

28 Apr Descobrint les expos virtuals del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge. La meva preferida: #Dali vist per N. Sans http://bit.ly/iNPmT1
Són aquestes joies amagades del patrimoni cultural. Una web poc coneguda que permet immergirse en un altre univers. Màgic.

14 May Totalment d’acord! @daniguties: el museu de Badalona te aspectes de la interpretació millorables, sobretot a partir de introducció de TIC…
En el marc dels #cafesdepatrimoni, un grup de frikis que es reuneix en un museu per parlar de patrimoni cultural, vam visitar el Museu de Badalona amb l’espai expositiu de les Termes i el Decumanus totalment reformat. Impressiona, però costa entendre com era Baetulo, com s’hi vivia. Ens va recordar, un cop més, fins a quin punt és difícil apropar l’arqueologia al visitant. La introducció de TIC podria ajudar amb la tasca. És vertiginós: un espai recentment inaugurat ja sembla una mica antiquat. De tota manera, val la pena visitar el museu. Per cert, va haver-hi l’exposició temporal Joan Ponç. Capses secretes 1975-1980 amb dibuixos molt macos.

"La Venus de Badalona"

18 May Gaudint del #IMD2011 al ara reformat Museu Frederic Marès. És com visitar 5 museus en 1. I no us perdeu l’expo temporal!
Serà veritat que tots els col·leccionistes compulsives tenen algun trastorn sexual-mental? No ho sé i no ho debatré aquí, però em fascina el Museu Frederic Marès amb el seu mar d’objectes. Voldria també fer un homenatge especial a les vitrines de fusta tan exquisides que constitueixen en si peces de museu. A l’exposició temporal , Trans·Formare, trobem obres d’art fetes a partir del museu en reformes.

Vitrines de fusta, de pes!

Una obra (de Ramón Casanova) a l'exposició Trans·Formare al Museu Frederic Marès

20 May Debate interesante sobre el primer catálogo digital del @museodelprado que además NO tiene versión impresa http://bit.ly/iyzyMw
Val realment la pena mirar el producte i intentar fer-se una opinió sobre els avantatges i inconvenients de publicar un catàleg només en versió digital. No sé, però trobo a faltar la olor que tenen els catàlegs recent impresos…Sigui com sigui, un gran bravo al Prado per haver innovat i arriscat.

Art mòbil immòbil a la Fundació Godia

Una proposta d’exposició participativa

Visitar la Fundació Franscico Godia a la casa Garriga Nogués sempre és un plaer. Les sales d’exposició permanent són esplèndides i l’art que hi podem contemplar és de qualitat. La Fundació també fa l’esforç d’organitzar exposicions temporals que de tant en tant capten la meva atenció. Aquest era el cas de l’exposició Mobile Art. Experiències mòbils.

Es tracta d’obres d’art que es van fer únicament per mitjà d’un telèfon mòbil. És una bona iniciativa de dedicar una exposició monotemàtica a aquesta eina tan versàtil i a més emmarcar-la dins el sempre excel·lent Festival Loop de vídeo art. Hi trobem fotos i vídeos, però també una instal·lació o la referència a un projecte web on els usuaris poden compartir fotos fetes amb mòbil. Hi ha molts codis QR que ens envien cap a més informació sobre els artistes i els seus projectes.

No sóc l'autora d'aquesta foto. L'he copiada de la web de la Vanguardia. Ja m'hauria agradat oferir-vos la meva visió de l'exposició.

Tot això està molt bé. Durant la meva visita, però, el personal de seguretat em va dir que no podia utilitzar el meu mòbil, cosa que em va sorprendre una mica. Suposo que pensaven que feia fotos (una cosa més que prohibida a la Fundació), ja que desprès d’unes explicacions podia seguir captar els codis QR.

Aquesta anècdota, però, em va recordar fins a quin punt era una exposició normal i corrent on només el contingut era innovador. Crec que s’ha perdut una bona ocasió per organitzar una exposició participativa, una exposició mòbil de veritat.

Proposo, doncs, una nova experiència en 4 passos:
1. Preguntar als artistes implicats si tenen un problema amb els drets d’autors. O bé només seleccionar artistes que estarien d’acord amb la difusió de la reproducció de les seves obres.

2. Convidar als visitants de captar amb el seus mòbils la seva visió de les obres exposades i de l’exposició en general.

3. Animar als visitants a compartir les seves fotos (i vídeos!), per exemple a través un grup a Flickr.

4. Contemplar la creació d’una nova obra, participativa i col·lectiva, que formaria part de l’exposició inicial, reconvertida en un Gesamtkunstwerk. 

No és impossible, oi?


Mobile Art. Experiències mòbils. Fundació Francisco Godia. 12 de maig – 21 de juny de 2011.

Revis(it)ant la Capella, la Pedrera i Courbet

Tres mini-ressenyes d’exposicions en curs

És un dilema continu: com millor reflectir les impressions que queden després d’una visita d’exposició? Quins aspectes interessarien més els lectors? O es fa una ressenya molt detallada incloent-hi tots els aspectes (contingut, museografia, comunicació etc.) o s’opta per una pinzellada que sempre queda curt i incomplert.

Al Twitter acostumo fer micro-ressenyes de 140 caràcters després d’haver visitat una exposició. És un bon exercici, tal com és fer un anàlisi d’exposicions que ens feien fer a la facultat i que fàcilment ocupaven més que 30 pàgines.

En el marc d’aquest blog optaré per un una solució que està al mig dels dos extrems, sent conscient que la fórmula de les mini-ressenyes és una pinzellada i una visió molt personal. D’això, però, també es tracta.

Realisme(s). L’empremta de Courbet, al MNAC

Gustave Courbet deia que la seva obra era “art vivent” reflectint la realitat al màxim possible. No ens defrauda. Hi ha uns quadros espectaculars en aquesta exposició organitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Gustave Courbet, Autroretrat amb pipa (1849)

Fidel la seva missió principal, el MNAC contextualitza l’art català i ens en ofereix una lectura nova. En aquest cas no només (re-)descobrim Courbet i tota la faceta del realisme, però gaudim també d’obres magnífiques d’artistes catalans, sobre tot de Ramon Martí Alsina. Veiem molt bé quina influència va tenir Courbet sobre aquests artistes.

L’exposició està ben estructurada, amb l’excepció de l’últim àmbit on s’ha volgut fer un paral·lelisme una mica forçat amb Courbet i Tàpies. I al final una projecció de diapositives ens apropa la famosa obra de Courbet “L’orígen del món” exposada al Musée d’Orsay que queda una mica fora de context.

Al cartell i al díptic de l’exposició, per cert, trobem la imatge de l’obra “El son”, una escena d’amor entre dues dones. Ben atrevit trobo per una institució en molts respectes conservadora. Sex sells deuen haver pensat els responsables de màrqueting…

Recomanació: Per tots els públics que busquen la màgia de la realitat.
Museu Nacional d’Art de Catalunya, 8 de abril – 10 de juliol de 2011

L’art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià, a la Pedrera CatalunyaCaixa

És sempre un plaer tornar a la Pedrera i si hi vaig amb cotxet (és a dir amb un nen que encara no camina) tinc el bonus de poder pujar en ascensor, d’època, és clar. La fusta, els bancs per seure, els miralls. M’hi quedaria una bona estoneta, però el viatge és força curt fins arribar a les sales d’exposició temporal.

En aquesta ocasió vaig anar-hi per visitar “L’art del menjar”. Malgrat el subtítol “De la natura morta a Ferran Adrià” no em podia imaginar el què m’esperava. Era, doncs, una bona sorpresa trobar-me dins una exposició plena d’obres interessants i de tot tipus: pintures de natures mortes, vídeos, instal·lacions, escultures, fotografies, etc.

Hi ha obres d’artistes molt coneguts, tal com Soutine, Spoerri, Hamilton, Beuys i el sempre present Picasso, entre altres. El que més em va agradar, però, era descobrir artistes no tant coneguts. Destacaria les següents obres: un vídeo intitulat “Pomegranate” de Ori Gersht que, en 55 segons, fa una interpretació del tema de la natura morta.

Ori Gersht, Pomegranate

Josep i Pere Santilori amb una obra fantàstica “Pa, raïms i nous” o bé unes fotos de Sandy Skoglund i finalment una conjunt de fotos de Wim Delvoye “Love Letter” amb lletres fetes de pell de patata.

Wim Delvoye, Love Letter

Ah, i Ferran Adrià, tot i ser cuiner artístic no pot jugar en la mateixa lliga que els artistes exposats. Una exposició que val la pena. Us hi passareu bé.

Recomanació: Per anar-hi havent dinat.
Catalunya Caixa La Pedrera, 15 de març – 26 de juny 2011

Pep Duran. Una cadena d’esdeveniments, a la Capella MACBA

La Capella del Museu d’Art Contemporani de Barcelona és un d’aquests espais expositius on només hi vaig per accident, és a dir de pas, sense planificar cap visita mai. Sempre quan passo davant miro el que hi ha. En la majoria dels casos m’impacta poc el que s’hi exposa, ho he de reconèixer. Aquell dia, però va ser diferent. Quin plaer veure que la capella realment és una capella! L’espai gran, alt i elegant que es veu molt poc.

En Pep Duran va crear específicament per l’espai dues peces: Retaule laic i Peça escrita. Estan fetes en col·laboració amb Toni Cumella, un gran ceramista i artista. Fantàstic.

Pep Duran, Retaule laic

No hi afegiré res més. És per anar-hi i abans, durant o després d’escoltar el material àudio disponible al web del MACBA, com sempre de molt bona qualitat.

Recomanació: Per redescobrir la capella mateixa i gaudir d’una experiència harmònica.
Capella MACBA, 3 de març – 5 de juny 2011