Tag: museu

TweetsReview – 2

Després del primer TweetsReview, aquí ve el segon d’aquesta sèrie que és una selecció dels meus tweets més interessants durant un cert període de temps.

20 Apr Recomano #exposició sobre l’escriptor hongarès Sándor Márai al Palau Robert. Un descobriment. http://bit.ly/efQi24
El Palau Robert és com un Popurri: hi trobem exposicions de tot tipus, temàtica, mida – un veritable tot-terreny, doncs. L’exposició sobre Márai és petita, però ben estructurada, atractiva i interessant. Si passeu davant, no us la perdeu.

A l'exposició Sándor Márai

28 Apr Descobrint les expos virtuals del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge. La meva preferida: #Dali vist per N. Sans http://bit.ly/iNPmT1
Són aquestes joies amagades del patrimoni cultural. Una web poc coneguda que permet immergirse en un altre univers. Màgic.

14 May Totalment d’acord! @daniguties: el museu de Badalona te aspectes de la interpretació millorables, sobretot a partir de introducció de TIC…
En el marc dels #cafesdepatrimoni, un grup de frikis que es reuneix en un museu per parlar de patrimoni cultural, vam visitar el Museu de Badalona amb l’espai expositiu de les Termes i el Decumanus totalment reformat. Impressiona, però costa entendre com era Baetulo, com s’hi vivia. Ens va recordar, un cop més, fins a quin punt és difícil apropar l’arqueologia al visitant. La introducció de TIC podria ajudar amb la tasca. És vertiginós: un espai recentment inaugurat ja sembla una mica antiquat. De tota manera, val la pena visitar el museu. Per cert, va haver-hi l’exposició temporal Joan Ponç. Capses secretes 1975-1980 amb dibuixos molt macos.

"La Venus de Badalona"

18 May Gaudint del #IMD2011 al ara reformat Museu Frederic Marès. És com visitar 5 museus en 1. I no us perdeu l’expo temporal!
Serà veritat que tots els col·leccionistes compulsives tenen algun trastorn sexual-mental? No ho sé i no ho debatré aquí, però em fascina el Museu Frederic Marès amb el seu mar d’objectes. Voldria també fer un homenatge especial a les vitrines de fusta tan exquisides que constitueixen en si peces de museu. A l’exposició temporal , Trans·Formare, trobem obres d’art fetes a partir del museu en reformes.

Vitrines de fusta, de pes!

Una obra (de Ramón Casanova) a l'exposició Trans·Formare al Museu Frederic Marès

20 May Debate interesante sobre el primer catálogo digital del @museodelprado que además NO tiene versión impresa http://bit.ly/iyzyMw
Val realment la pena mirar el producte i intentar fer-se una opinió sobre els avantatges i inconvenients de publicar un catàleg només en versió digital. No sé, però trobo a faltar la olor que tenen els catàlegs recent impresos…Sigui com sigui, un gran bravo al Prado per haver innovat i arriscat.

Revis(it)ant la Capella, la Pedrera i Courbet

Tres mini-ressenyes d’exposicions en curs

És un dilema continu: com millor reflectir les impressions que queden després d’una visita d’exposició? Quins aspectes interessarien més els lectors? O es fa una ressenya molt detallada incloent-hi tots els aspectes (contingut, museografia, comunicació etc.) o s’opta per una pinzellada que sempre queda curt i incomplert.

Al Twitter acostumo fer micro-ressenyes de 140 caràcters després d’haver visitat una exposició. És un bon exercici, tal com és fer un anàlisi d’exposicions que ens feien fer a la facultat i que fàcilment ocupaven més que 30 pàgines.

En el marc d’aquest blog optaré per un una solució que està al mig dels dos extrems, sent conscient que la fórmula de les mini-ressenyes és una pinzellada i una visió molt personal. D’això, però, també es tracta.

Realisme(s). L’empremta de Courbet, al MNAC

Gustave Courbet deia que la seva obra era “art vivent” reflectint la realitat al màxim possible. No ens defrauda. Hi ha uns quadros espectaculars en aquesta exposició organitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Gustave Courbet, Autroretrat amb pipa (1849)

Fidel la seva missió principal, el MNAC contextualitza l’art català i ens en ofereix una lectura nova. En aquest cas no només (re-)descobrim Courbet i tota la faceta del realisme, però gaudim també d’obres magnífiques d’artistes catalans, sobre tot de Ramon Martí Alsina. Veiem molt bé quina influència va tenir Courbet sobre aquests artistes.

L’exposició està ben estructurada, amb l’excepció de l’últim àmbit on s’ha volgut fer un paral·lelisme una mica forçat amb Courbet i Tàpies. I al final una projecció de diapositives ens apropa la famosa obra de Courbet “L’orígen del món” exposada al Musée d’Orsay que queda una mica fora de context.

Al cartell i al díptic de l’exposició, per cert, trobem la imatge de l’obra “El son”, una escena d’amor entre dues dones. Ben atrevit trobo per una institució en molts respectes conservadora. Sex sells deuen haver pensat els responsables de màrqueting…

Recomanació: Per tots els públics que busquen la màgia de la realitat.
Museu Nacional d’Art de Catalunya, 8 de abril – 10 de juliol de 2011

L’art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià, a la Pedrera CatalunyaCaixa

És sempre un plaer tornar a la Pedrera i si hi vaig amb cotxet (és a dir amb un nen que encara no camina) tinc el bonus de poder pujar en ascensor, d’època, és clar. La fusta, els bancs per seure, els miralls. M’hi quedaria una bona estoneta, però el viatge és força curt fins arribar a les sales d’exposició temporal.

En aquesta ocasió vaig anar-hi per visitar “L’art del menjar”. Malgrat el subtítol “De la natura morta a Ferran Adrià” no em podia imaginar el què m’esperava. Era, doncs, una bona sorpresa trobar-me dins una exposició plena d’obres interessants i de tot tipus: pintures de natures mortes, vídeos, instal·lacions, escultures, fotografies, etc.

Hi ha obres d’artistes molt coneguts, tal com Soutine, Spoerri, Hamilton, Beuys i el sempre present Picasso, entre altres. El que més em va agradar, però, era descobrir artistes no tant coneguts. Destacaria les següents obres: un vídeo intitulat “Pomegranate” de Ori Gersht que, en 55 segons, fa una interpretació del tema de la natura morta.

Ori Gersht, Pomegranate

Josep i Pere Santilori amb una obra fantàstica “Pa, raïms i nous” o bé unes fotos de Sandy Skoglund i finalment una conjunt de fotos de Wim Delvoye “Love Letter” amb lletres fetes de pell de patata.

Wim Delvoye, Love Letter

Ah, i Ferran Adrià, tot i ser cuiner artístic no pot jugar en la mateixa lliga que els artistes exposats. Una exposició que val la pena. Us hi passareu bé.

Recomanació: Per anar-hi havent dinat.
Catalunya Caixa La Pedrera, 15 de març – 26 de juny 2011

Pep Duran. Una cadena d’esdeveniments, a la Capella MACBA

La Capella del Museu d’Art Contemporani de Barcelona és un d’aquests espais expositius on només hi vaig per accident, és a dir de pas, sense planificar cap visita mai. Sempre quan passo davant miro el que hi ha. En la majoria dels casos m’impacta poc el que s’hi exposa, ho he de reconèixer. Aquell dia, però va ser diferent. Quin plaer veure que la capella realment és una capella! L’espai gran, alt i elegant que es veu molt poc.

En Pep Duran va crear específicament per l’espai dues peces: Retaule laic i Peça escrita. Estan fetes en col·laboració amb Toni Cumella, un gran ceramista i artista. Fantàstic.

Pep Duran, Retaule laic

No hi afegiré res més. És per anar-hi i abans, durant o després d’escoltar el material àudio disponible al web del MACBA, com sempre de molt bona qualitat.

Recomanació: Per redescobrir la capella mateixa i gaudir d’una experiència harmònica.
Capella MACBA, 3 de març – 5 de juny 2011

Nostàlgia pel Museu del Barça

Enmig de quatre “clàssics”, esdeveniment històric que posa a prova la nostra resistència cardíaca, toca parlar del Barça i del FCBMuseu.

Fa uns mesos ja que es va inaugurar el museu reformat. Sort que sóc membre de l’ICOM i que em puc estalviar els 19 euros d’entrada per a la nova Camp Nou Experience. Un cop a dins, la primera impressió és positiva. Tot és modern, amb línies clares i elements multimèdia que sempre atreuen els visitants. Hi trobem vitrines ben endreçades amb copes, copes i més copes; grans pantalles tàctils interactives; audiovisuals etc. Al primer pis hi ha fins i tot una instal·lació amb pretensions artístiques que no està malament.

Una mica més que copes

Un objecte amb importància però sense caliu

A nivell de continguts, el museu s’estructura en tres grans àmbits: el FC Barcelona i la seva història; el Barça i el triomf i finalment el Barça i els seus valors: la catalanitat, la universalitat, el compromís social i la democràcia.

6 copes de cop!

La visita al museu inclou un recorregut pels vestuaris, la sala i la tribuna de premsa i pel camp mateix. Camp Nou Experience total.

Tot això està força bé, però més temps que passava dins les sales del museu més trobava a faltar l’ambient del museu anterior. Quedava molt antiquat, és clar, i s’havia de fer una modernització però de vegades es passa d’un extrem a l’altre. No és possible reformar un museu sense perdre el caliu i m’atreviria dir la tendresa pels objectes i la història que ens expliquen?  

El museu reformat està ple d’audiovisuals i no sé si realment hem d’anar al museu per veure un audiovisual. El podríem visionar a través de la web, per exemple, o simplement buscar a YouTube els millors gols del Barça. Hi és tot.

Els objectes i cosetes curioses que hi havia al museu antic feien molta gràcia. És clar que no encaixarien amb la reforma actual, però potser un recurs museogràfic tal com la reproducció del gimnàs on es va fundar el Barça es podria modernitzar per guardar i guanyar al mateix temps: preservar un esperit i adaptar-se a la nova manera d’aprendre dels visitants.

Objectes sense valor, però amb humor

Els orígens del Barça: un ginmàs

Aquesta nova manera d’ensenyar i d’aprendre inclou una comunicació 2.0, també pel que fa al museu. Llàstima que la web del museu sigui tan pobre. Està reduïda a una pàgina dins la web del FC Barcelona. Ja sabem que el Barça és en primera línea d’un club d’esport i no un museu i que les prioritats son les que son. Tot i així, amb l’interès que genera i el potencial que hi ha, també enconòmic, el FCBMuseu hauria de ser més que un museu d’un club.

Sigui com sigui, esperem que la col·lecció s’augmentarà aviat i que hi haurà més vitrines amb més copes. Visca el Barça!

Primeres impressions del Museu Blau

En la Grècia antiga, la paraula “νέα” tenia una connotació negativa. Una cosa nova significava d’entrada algú sospitós i de poc fiar. Això ha canviat radicalment. Al súper ens venen productes “nous!” sense parar i d’entrada pensem que és una cosa que ha millorat. En molts casos també és el cas, però en altres no tant.

És amb aquesta predisposició positiva i molt il·lusionada que vaig fer camí cap a la nova seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona el dia de la seva inauguració.

Ara bé,  ja no es diu així, o sí? NAT. Museu Blau. S’ha de ser força familiar amb el món museístic o simplement un crack per entendre de què va. La web, ben estructurada i clara, em guia en aquell univers i em recorda que el Museu de Ciències Naturals de Barcelona té quatre seus, una de les quals és el Museu Blau. Suposem que és l’edifici que li dóna el nom.

La campanya per a la inauguració era molt “2.0”, dinàmica, jove i original. Les meves expectatives eren altes i el contrast amb el que m’hi vaig trobar era, malauradament, força gran.

Ja havia expressat a través de Twitter la meva primera impressió: l’interior és fosc i fred. Trobo que l’entorn, l’ambientació d’una exposició és igual d’important que el seu contingut. Ha d’haver-hi una certa harmonia entre l’objecte – ja tret del seu context natural! – i l’entorn que l’exposa. Pobres bitxos dins les seves vitrines…crec que en l’antiga seu se sentien més a gust.

En general hi ha més eines interactives, més pantalles, més tecnologia que ajudaran a apropar el visitant al món de les ciències naturals. Curiosament, però, vaig observar que hi havia molt més gent (i gent hi havia!) enganxada a les vitrines que fent cua als interactius. Hi trobem més cosetes curioses:

Des de quan les vitrines serveixen en primer lloc de suport per panels de text?

Vitrina vs edifici. Hi ha un pla de moviment de visitants?

La realitat augmentada d’un objecte ja reproduït i augmentat no té gaire sentit, oi?

S’ha de donar temps a l’equip del museu per animar-lo i fer-ne un nou referent del paisatge museístic català. El museu serà, sens dubte, dinàmic, amb molts tallers i altres activitats. Amb un edifici modern i “fashion”, però, no n’hi ha prou. Hi tornaré, és clar, però no oblidaré els Grecs antics que m’haurien dit: Nou? Vigila, no sempre és millor!

P.S. Per complementar aquesta article, us convido a llegir l’opinió del meu amic Vàngelis Villar sobre el Museu Blau i a mirar més fotos a Flickr.

La Col·lecció Folch a Barcelona: una cova de 2000 meravelles

Avui m’ha arribat, a través de Art Neutre?, una doble bona notícia: primer, les peces d’art etnològic de la Fundació/Col·lecció Folch es podran veure a partir de la tardor del 2012 al Museu Etnològic de Barcelona. I segon, es faran reformes i una ampliació en aquest mateix museu. No m’entretindré amb el Museu Etnològic, però he de reconèixer que va entrar en la meva col·lecció “Worst of Museums 2010”. Una reforma és més que necessari.

Vaig tenir el privilegi de visitar la Fundació Folch al maig del 2009 en el marc del Màster en gestió del patrimoni cultural i voldria compartir les meves impressions d’aquell moment màgic. A continuació trobareu uns extrets de l’informe de la visita que vaig elaborar en col·laboració amb la Diana Argelich.

“La Fundació Folch? Hem de reconèixer que no havíem sentit mai parlar d’aquesta institució. Una breu recerca a Internet abans de la visita no dóna gaires resultats. És, doncs, amb poc coneixement previ, però amb molta curiositat que vam pujar cap a Pedralbes. No ens podíem imaginar quin tresor amagava el gran mur cobert de buguenvíl·lia situat al carrer Pearson.”

Què deu haver-hi darrere la porta?

“Primer de tot, vam fer un breu recorregut a través de les sales de la col·lecció. No cal ser especialista en art no europeu per detectar de seguida que ens trobem davant uns autèntics tresors, unes peces que celebren la perfecció. L’Índia, Cambodja, Thailàndia, Indonèsia, Filipines, Japó, Papua-Nova Guinea, Costa d’Ivori, Mali, Marroc… són alguns dels països més representats. I com si no haguéssim vist prou, vam entrar en unes sales que exposaven la col·lecció d’orfebreria composada per autèntiques joies. No només ens va sobtar aquesta riquesa tan inesperada, sinó també l’estat de conservació de les peces i la netedat de les sales i vitrines d’exposició.”

“És el seu pare, el Sr. Albert Folch, qui va iniciar aquesta col·lecció amb peces d’art africà als anys trenta del segle passat. Li va guiar la passió i és la gran amistat i col·laboració amb l’escultor Eudald Serra que va ser decisiva en l’evolució de la col·lecció. Observem, un cop més, que la passió és una característica clau de cada col·leccionista.”

“Quan va morir el Sr. Folch l’any 1988, l’Estela Folch estava davant un llegat fantàstic, però tot i així, molt pesat. (…) Tot i així, la Sra. Folch no para amb les tasques de recol·locació de la col·lecció, de millora de l’espai expositiu i de recerca sobre les peces, cosa que no feia el seu pare. En aquest cas, s’hi percep cert grau de professionalitat, tenint en compte que la institució és petita i encapçalada únicament per la propietària.”

“El primer projecte que va dur a terme era l’ordenació de totes les peces i la selecció, cosa que no li va resultar gens fàcil, ja que significava una certa destrucció de l’univers creat pel seu pare. Constem que una col·lecció privada sempre va molt lligada al seu col·leccionista que – segons la llei de ferro – desitja que els seu Gesamtkunstwerk no sigui destruït mai. S’hauria de poder respectar, però considerem que la mort del col·leccionista ja fa perdre una coherència que no es pot reemplaçar mai. Una peça de poc valor artístic, però de valor sentimental, anecdòtic, perd el seu sentit un cop que la persona que donava aquesta valor a la peça se n’hagi anat. “

“La Fundació no està oberta al públic en general, però sí als investigadors, estudiants i qualsevol persona interessada en l’art no europeu. A més, la Sra. Folch ha col·laborat en moltes exposicions deixant en préstec obres importants de la seva col·lecció. També col·labora amb institucions, especialment a Suïssa i als Estats Units, per fomentar la projecció internacional de la col·lecció. En aquest sentit compleix una funció social, ja que les peces són accessibles per fer recerca. És una llàstima, però, que sigui tan poc coneguda pel públic general.”

Sort que això canviarà a partir de la tardor del 2012! Serà una gran aportació per a tothom i sempre em quedarà aquest record d’una tarda màgica a la cova de les 2000 meravelles.